Celebreu 25 anys, enhorabona. 

Gràcies! Més que 25, són 27. Com que hi havia la pandèmia, no podíem celebrar-ho fa dos anys. No ens deixaven fer reunions multitudinàries. Dèiem que ja ho faríem i al final no ho fèiem mai. I com que volíem celebrar els 18 anys d’Amar en tiempos revueltos i Amar es para siempre, vam dir: “doncs fem una celebració que sigui els 25 anys”. 

Com va néixer Diagonal TV?

Els que vam fundar Diagonal, que érem el Joan Bas, Josep Maria Benet i Jornet i jo, estàvem a TV3 i ens van venir a buscar els de Telecinco per si volíem fer una diària amb una empresa que es deia Zeppelin TV. Ells podien posar la producció, però el software i tot això ho hauríem de posar nosaltres. Això ens va animar a dir: “Què fem? Ens quedem? O muntem una productora?”. I vam muntar Diagonal. A més a més, aquest projecte no ho va guionitzar el Benet sinó el Rodolf Sirera, un guionista que venia del teatre valencià i amb el qual teníem molt bona relació. Amb ell vam fer El súper. Allò va ser el començament de Diagonal. El Joan Bas, que sortia com a director de ficció de Diagonal, era com la bandera. Veníem de TV3, de Poble Nou, Nissaga de poder,... I vam tenir la sort que TV3 molt aviat ens va donar una sèrie de la qual estem molt orgullosos que era Temps de silenci. Ens va funcionar molt bé i això ens va donar molta possibilitat a Catalunya. Ens va sortir Ventdelplà i ens va anar molt bé. Vam trigar a entrar en el món nacional de tot l’estat. Havíem fet El súper durant tres anys, però no érem ben bé els productors. La sort va ser fer Amar en tiempos revueltos amb Televisió Española. Va ser una sèrie d’un èxit extraordinari. Fèiem un 25 de share i 2,5 milions d’espectadors. Allò era una bogeria. I això sí que ens va obrir moltes portes a Antena 3 i a TVE, evidentment. Amb TVE vam fer La señora i Isabel i 90-60-90, diario secreto de una adolescente per Antena 3. Amar per nosaltres és el vaixell insígnia. Perquè és la que va obrir l’oportunitat per tota la resta. 

Sou coneguts per fer sèries d'època, com La señora, La Catedral de la Mar i Isabel. Ara heu estrenat Sueños de libertad que passa als anys 60. Voleu diversificar amb altres gèneres amb sèries com El gran salto sobre la vida de Gervasio Deferr amb Óscar Casas?

Tot això ens ve de casualitat. Fem Amar en tiempos revueltos, i és veritat que el Benet i Jornet, que al cel sigui, sempre deia: “fer una sèrie en la qual no hi hagi telèfons mòbils, ens ajudarà molt a tot (riures). Per tant, hem de buscar sèries en les quals no hi hagi mòbils”. Tot i que a Ventdelplà gràcies a un mòbil va salvar a una persona en una escena. Però curiosament això feia a una diària com Amar es para siempre, que era antiga, que les relacions home-dones fossin molt diferents. Tot dona un romanticisme i a la vegada pots buscar l’empoderament de la dona. Pots fer moltes coses que amb modern és molt complicat. Això va fer que es pensessin que som una productora d’època. Vam fer La señora, era una sèrie d’època també, que ens la va demanar Telecinco. Ens van dir: “Vosaltres que feu tan bé l’època, seríeu capaços de fer un prime time d’època?”. Amb això també vam ser precursors, perquè no es feia. Nosaltres el vam tornar a posar en marxa. Vam fer La señora i quan els hi vam portar, es van espantar: “es que somos una cadena más actual, más moderna...”, ens van dir. I ho vam portar a TVE i de seguida ens la va agafar. Va tenir molt d’èxit. Ens ve la fama perquè la mateixa gent ens porta a l’època, però nosaltres hem sigut molt diversos. La prova està que en aquest temps hem fet una sèrie molt ben pensada com Matadero. I després tot el que hem fet ara com La novia gitana o la segona part, La red púrpura. Intentem fer altres coses. Vam fer Sin identidad, que també era una història actual. Intentem fugir, el que passa és que ens costa. No per nosaltres. Les cadenes també et busquen per fer això i ens diuen que fem coses d’època. Sueños de libertad era actual i la cadena ens va dir, mentre els guionistes l’estaven ja creant: “I no la podríeu fer d’època, que passes als anys seixanta?”. I ho vam canviar. Nosaltres estem molt oberts a altres coses. 

Ara estem fent El gran salto sobre Gervasio Deferr que ha començat a rodar ara a Barcelona i estem rodant a Madrid ¿A qué estás esperando? de Megan Maxwell, que també és actual. També ens agrada molt quan anem a un plató i veiem que tot és actual, no estem acostumats a això (riures). 

Ara també estreneu Retorno a Las Sabinas, la primera sèrie diària d'una plataforma. 

Actual, ¿eh? (riures).

Quin creieu que és el secret de l'èxit d'una sèrie diària?

És difícil dir-ho. Quan vam fer Amar en tiempos revueltos era per una temporada. En aquella època TVE feia diàries que eren adaptacions de telenovel·les sud-americanes aquí a Espanya. I eren d’una temporada. Ens van dir: “feu una vosaltres, que no sigui adaptació, sinó original vostra”. I mira el que va durar: a TVE 7 anys i 11 després a Antena 3. 

Per exemple, una sèrie diària com Amar es para siempre, creiem que una de les claus importants és que canviàvem cada any la història principal i la rodejàvem d’uns personatges que la gent coneixia molt. Però tu tenies una nova història a explicar, per tant, a la gent no li tornaves a explicar el mateix. Explicaves sobre uns veïns nous que arribaven o que ja vivien en el barri. El fet que hi hagués tota una sèrie de personatges, que a la gent ja li agrada perquè els coneixen, feia que hi hagués costumisme. Hi havia melodrama per un cantó i costumisme per l’altre. I això molts dels seguidors que hem tingut aquests 18 anys ens ho deien. Que aquest costumisme els semblava que era molt de veritat, que eren com gent del carrer, com si fossin igual que ells. Per mi és, no tota la raó de l’èxit, però sí el que més ha influït a què una sèrie pugui durar tants anys.

Heu fet també cinema, però menys, amb pel·lícules com Va a ser que nadie es perfecto, La corona partida i La llibreria. Per què?

Fer pel·lícules és allò que t’hi poses avui i no l’acabes fins d’aquí a tres anys. També dèiem de fer alguna cosa que ens agradi. La primera que vam fer era una comèdia, Va a ser que nadie es perfecto. Vam riure molt tots fent-la i veient-la després. En principi, era una TV Movie, però al final ens van dir que fos una pel·lícula. No era l’esperat. Després ens va costar molt tornar-hi. Amb La llibreria, feia més de 4 anys que teníem el llibre. No trobàvem com fer-la. Primera que passava a Irlanda del Nord. Pensàvem: “Què fem? L’adaptem a Espanya?”. Ens vam trobar molts problemes. Però va ser un dia trobar a la Coixet en un dinar i ella deia: “Jo aquest llibre l’he llegit en anglès, m’agrada molt”. I li vam dir: “Ostres, ajuntem-nos i fem-la”. I això va ser la gran sort de La llibreria. 

Ara ens estem posant. En aquest moment ja tenim tres projectes de cine. Un es gravarà ja aquest any. Serà una pel·lícula en català que es rodarà a Catalunya. Passa per la Vall d’Aran i aquesta ja sí que es posa en marxa. És una coproducció. I tenim dos projectes més. Ara ens hem espavilat una mica (riures). Els altres dos projectes estan encaminats. No diré que gravarem tots dos l’any que ve, però potser sí. 

Què ha de tenir una història perquè us atregui i vulgueu portar-la a la pantalla gran o petita?

Sempre hem dit que ens agrada explicar històries, que tingui algun significat el que expliquem. Que no sigui, si pot ser, perquè sí. Encara que sigui una comèdia. Eh? Perquè Va a ser que nadie es perfecto, riuen molt, però acaba com un drama. Sempre ens ha agradat intentar explicar alguna cosa que socialment tingui un sentit. El que procurem és trobar això. En aquesta que anem a fer ara passa fa molts anys, però que té un sentit social, no puc explicar gaire més, que creiem que està molt bé. L’altre potser és més thriller i no té tant d’això. I la tercera que tenim és un cas històric d’una cosa que va passar i que creiem que val la pena explicar-la. Perquè ja se n’ha parlat una mica, però creiem que val la pena explicar la història del que va passar en un moment determinat. Busquem que sempre tingui un sentit social el que expliquem, encara que no ho sembli. No sempre ho aconseguim, evidentment, però de la majoria em sento molt satisfet. No hem fet ficció per fer ficció. 

Quins han estat els vostres majors reptes fins ara?

La gran dificultat ha sigut “l’època”, perquè el dia que ens diuen de fer La señora, amb uns diners de llavors, vestir tot allò, vestuari, decorats, etc,... Vam dir: “Ho sabrem fer?”. I ho vam fer. Sempre hem patit per coses com aquesta. Quan dèiem: “estaria bé explicar Isabel”. Pensar a posar-se en època medieval amb un pressupost típic de llavors. I ho vam fer. No sabríem fer-ho ara. No ens en sortiríem. Els reptes més grans que hem tingut ha sigut en fer produccions com aquestes. La que més ens va costar trobar finançament va ser La catedral del mar. Ens van tornar bojos per intentar aconseguir fer-la, perquè tenir els diners en aquell moment costava molt. Ara ho tens més fàcil. Va ser un repte per nosaltres. Ens la vam jugar molt, molt. Perquè allò no hi havia manera que lligués. Primer, tenir els diners. I amb aquells diners, que tampoc eren els que volíem, poder fer la producció que va sortir. I Els hereus de la terra també. Els nostres reptes més grans han sigut aquests. Justament l’època ens ha portat molts maldecaps. Que han sigut satisfaccions després.

I quins creieu que són els reptes del futur, dels pròxims 25 anys?

De moment estem fent aquestes sèries que són actuals. Això també et tranquil·litza una mica. No te la jugues tant. Estem molt contents. Tenim més projectes. Si Regreso a Las Sabinas de Disney funciona bé, ens pot donar moltes alegries aquests pròxims anys. I tenim projectes a les mans com les pel·lícules, però també sèries, que ens agraden molt i que crèiem que sortiran. Ens fa l’efecte que estem en un bon moment. Com a productora passes moments que tens una baixada i penses: “això s’acaba”. Sempre hem tingut la sort que teníem Amar es para siempre. Hi ha hagut anys que teníem Amar i res més. En canvi, altres com ara. Tenim dues produccions més i la pel·lícula que es començarà a fer al setembre. Doncs s’està tranquil. I Sueños de libertad que està funcionant molt bé quant a audiència, ens dona la tranquil·litat de potser tenir una segona temporada l’any que ve. Estem en un bon moment, la veritat. Ens han provat molt bé aquests vint-i-cinc anys.